Especial referència al dret a la informació dels càrrecs electes

Resum

Aquest text explora el dret d'accés a la informació dels càrrecs electes a nivell local a Catalunya. S'analitza com la legislació de transparència i la legislació de règim local estableixen un doble dret d'accés, amb un dret especial per als electes en el seu rol polític, i un dret general per a tota la ciutadania. El text també detalla els diferents tipus d'accés, incloent l'accés lliure i directe a la informació, així com l'accés sotmès a petició i autorització, tot i que s'expliquen els límits legals a aquest dret.

Especial referència al dret a la informació dels càrrecs electes

El dret legal a la informació deriva de l'article 105 de la CE, dins del marc de la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que regula aquesta qüestió en els articles 12-24 i, a Catalunya, deriva dels articles 18 i següents de la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern.

Totes aquestes normes regulen el dret d’accés a la informació pública referit a tota la ciutadania i a tota la informació pública, arxius i registres, i obliguen les administracions públiques afectades a establir sistemes per integrar la gestió de les corresponents sol·licituds en el funcionament de la seva organització interna i a identificar de manera clara l’òrgan competent per resoldre-les.

Però el dret general d'accés a la informació aplicable a la ciutadania en general és sens perjudici tant del dret d’accés de les persones que tinguin la condició d’interessades en els procediments, que tal com assenyala la disposició addicional primera de les lleis estatal i autonòmica, 19/2013, de 9 de desembre, i 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, regula la LPAC, com del dret d’accés sobre matèries que tinguin establert un règim jurídic específic, com succeeix amb el dret a la informació dels membres electes de les entitats locals, que regula la legislació de règim local. Respecte d'aquesta, la legislació de transparència constitueix, únicament, dret supletori, perquè el dret reconegut als electes per la legislació de règim local abasta un dret més extens que el dret que a qualsevol ciutadà reconeixen aquestes normes, i l'article 69.1 de la LRBRL, doncs, en terminologia de l’article 77 d’aquesta mateixa llei, suposa un dret a obtenir de l’alcalde o l'alcaldessa i/o la junta de govern, tots els antecedents, les dades o les informacions que es necessitin per al desenvolupament de la seva funció i obrin en poder dels serveis de l’entitat local.

En conseqüència, els membres electes de les entitats locals tenen un doble dret d’accés a la informació, d'una banda, el dret especial d’accés que al seu favor reconeix la legislació de règim local com a part del seu dret de participació política i, en conseqüència, amb naturalesa de dret fonamental establert per l’article 23 de la CE i, de l’altra, el dret d’accés a la informació, arxius i registres que a tota la ciutadania reconeix la legislació de transparència esmentada.

De tots els drets de caràcter polític que el nostre ordenament jurídic reconeix als membres electes, potser el d'accés a la informació sigui el més important des del punt de vista del ius in oficium, ja que el coneixement de la informació es converteix en un pressupost previ i necessari per a l'exercici efectiu dels drets de caràcter polític restants, tots derivats del dret de participació política reconegut per l'article 23 de la CE.

Aquest dret fonamental de l'article 23.2 de la CE, per tant, el desenvolupa en un dels seus aspectes l'article 77 de la LRBRL; a Catalunya, l’article 164 del TRLMC; reglamentàriament, els corresponents reglaments orgànics i, amb caràcter supletori, tant les lleis de transparència esmentades com els articles 14-16 del ROF, en cas de llacunes o silenci d’aquestes normes o dels reglaments orgànics.

El conjunt d’aquests preceptes reconeix a tots els membres de les corporacions locals el dret a obtenir de l'alcaldia o la presidència, o de la junta de govern, tots els antecedents, les dades i les informacions de què disposin els serveis de la corporació i els necessitin per al desenvolupament de la seva funció, com element necessari del ius in officium que el dret de sufragi passiu garanteix, com a element necessari perquè el dret a participar en els assumptes municipals pugui ser real i efectiu.

Per tant, la vulneració d'aquest dret dels electes a la informació comporta necessàriament la vulneració d'un dret fonamental i, en conseqüència, gaudeix d'una especial protecció processal i pot ser al·legat en via de recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional, però també en l'ordre contenciós administratiu, per mitjà del procediment especial per a la protecció dels drets fonamentals de la persona que regulen els articles 114 i següents de la LJCA, que té caràcter preferent i sumari.

Però la redacció original de l'article 77 de la legislació bàsica es va limitar a efectuar una declaració general del dret a la informació dels membres electes locals que d'alguna manera era incerta respecte del que s'havia d'entendre per “informació necessària per a l'exercici de la seva funció”, per la qual cosa aquest extrem va ser matisat posteriorment per la jurisprudència, que va entendre que el dret fonamental a la participació efectiva en l'actuació pública es manifesta en una àmplia gamma d'assumptes concrets, entre els quals cal destacar el dret a la fiscalització de les actuacions municipals i al control, l'anàlisi, l'estudi i la informació dels antecedents necessaris de què disposen els serveis municipals, tant per a aquesta tasca de control, com per documentar-se amb vista a decisions a adoptar en el futur. També va considerar que els peticionaris d’informació no han de justificar necessàriament, en funció d'un motiu específic, que l'accés sol·licitat és necessari per al desenvolupament de la seva funció, ni que aquesta manca d'especificació pot servir de base per denegar-la, sinó que, al contrari, va entendre que és càrrega de l'entitat local provar que la finalitat perseguida pels peticionaris de la informació sigui diferent de l'exigida legalment.

El dret d’accés a la informació es refereix a aquesta tal com està configurada en la documentació administrativa, de manera que quan el que se sol·liciti no sigui concretament la informació en si, sinó una informació específica que requereixi un cert tractament intel·lectual, no ens trobarem tant davant d’una sol·licitud d’accés a la informació, com davant la sol·licitud d’un informe o la petició de l'elaboració de documents nous, i això, segons la jurisprudència, sí que pot ser objecte d’autorització discrecional per part de la presidència de l’entitat local.

De la literalitat del precepte, tampoc no en podem extraure la conclusió errònia que l’accés a la informació únicament va referit a la que es trobi en poder dels serveis centralitzats de l’entitat local, sinó que també inclou la relativa als serveis desconcentrats i descentralitzats mitjançant l’existència d’ens instrumentals, fins i tot la relativa a serveis externalitzats mitjançant la corresponent relació de col·laboració o cooperació o de caràcter contractual, supòsits en els quals el procediment d’accés pot ser determinat pel reglament orgànic.

Aquestes mínimes determinacions inicials de l’article 77 de la LRBRL van constituir la regulació bàsica d'aquest dret fins que, en virtut de la Llei 11/1999, de 21 d'abril, producte del denominat "Pacte local", es va complementar aquest precepte de la LRBRL amb un segon paràgraf, segons el qual:

D'aquesta manera es va emplenar una llacuna de la legislació anterior, que en l'àmbit estatal s’havia resolt per via reglamentària a través de l'article 14.2 del ROF que, a més d'establir el silenci positiu per al cas que els òrgans competents no dictessin resolució o acord denegatori exprés, ja havia establert aquest termini de cinc dies per a la resolució expressa, encara que amb una diferència, ja que, en no especificar si els dies eren hàbils o naturals, per aplicació de l'article 48 de la llavors vigent LRJPAC –substituït actualment per l’article 31 de la LRJSP-, s'havien de considerar hàbils.

Aquesta determinació del ROF, no obstant això, no resultava aplicable en les CA que disposaven de les pròpies determinacions legislatives a aquest respecte, com succeïa a Catalunya, que inicialment en l'article 149 de la Llei municipal 8/1987, de 15 d’abril, i actualment en l’article 164 del TRLMC, en el qual es va refondre la llei anterior, va optar per un termini de dies hàbils diferent del que el ROF va establir un any abans.

Aquest precepte, que en l'apartat 1 inclou una declaració d’aquest dret similar a la de l'article 77.1 de la LRBRL i l'article 14.1 del ROF, estableix el següent:

En el marc d’aquestes determinacions de la legislació bàsica, el TRLMC regula el règim jurídic d’aquest dret a Catalunya en l'article 164, que inclou dues maneres d'accés a la informació, com veurem seguidament.

A. Informació d'accés lliure i directe

En els casos d'accés lliure, s’estableix l'obligació per als serveis administratius locals i, per tant, per al personal que en cada cas custodiï la informació, de facilitar-la directament als seus membres electes, sense necessitat de petició escrita ni d'autorització expressa o tàcita de cap òrgan, en els supòsits següents:

• Quan els electes exerceixin funcions delegades i la informació es refereixi a assumptes propis de la seva responsabilitat.

Aquest primer supòsit habilita els electes a poder accedir directament, sense cap autorització prèvia ni específica, a tota la documentació relativa als expedients i als arxius relacionats amb els assumptes sobre els quals tenen responsabilitats de gestió i/o decisió.

• Quan es tracti d'assumptes inclosos en l'ordre del dia de les sessions dels òrgans col·legiats dels quals els electes siguin membres.

Aquest segon supòsit, que opera de manera automàtica des del moment de la convocatòria i que es manté fins que se celebri la sessió, habilita tots els electes a accedir directament, sense cap autorització prèvia i específica, a la documentació dels expedients relatius als assumptes que integrin l’ordre del dia dels òrgans col·legiats locals dels quals formin part, amb independència que es tracti d’òrgans decisoris com el ple i la junta de govern, o altres òrgans de govern descentralitzats o deliberants, com les comissions informatives i altres òrgans col·legiats similars.

Pel que fa a aquest segon supòsit, la regulació catalana difereix del que determina l'article 15.b del ROF, en el fet que aquest últim precepte també estableix, com a informació d'accés lliure, les resolucions o els acords adoptats per qualsevol altre òrgan municipal, encara que els electes no en formin part, però el cert és que el Tribunal Suprem ha interpretat aquest supòsit en sentit ampli, atès que ha considerat que no formar part de la junta de govern no restringeix el dret a la informació dels electes, ja que, conformement a l'article 22.1.a de la LRBRL, els correspon el control i la fiscalització dels òrgans de govern de la corporació.

Segurament per això el TRLMC reconeix a tots els membres de la corporació el dret que els facilitin la documentació íntegra de tots els assumptes inclosos en l’ordre del dia de les sessions dels òrgans col·legiats des del mateix moment de la convocatòria i, respecte dels que s’incloguin mitjançant una declaració d’urgència, la documentació indispensable per poder tenir coneixement dels aspectes essencials de la qüestió sotmesa a debat.

Es tracta, per tant, d’una determinació que es refereix a tots els membres electes, tant si són membres de l’òrgan com si no ho són, i que va més enllà de l’accés directe a aquesta informació, ja que porta implícit, no sols el dret d’accedir als documents, sinó també el de disposar dels documents. Però com que no es configura formalment com a informació d’accés directe, la responsabilitat que es compleixin no és directament del personal al servei de l'entitat local, sinó directament de l'àmbit polític.

• Quan es tracti de l’accés a informació o documentació de la corporació local que sigui d'accés lliure als ciutadans.

Aquest tercer supòsit va ser introduït pel TRLMC, ja que inicialment la LMC no ho determinava i, en aquest sentit, diferia del ROF, que en l'article 15.c sempre ha establert un tercer supòsit d'accés directe a la informació, relatiu a la documentació de l'entitat local que sigui d'accés lliure per als ciutadans, en els termes establerts per l'article 70.3 de la LRBRL.

Així succeeix, per exemple, quan es tracta de l’accés a la informació dels registres de declaracions de causes de possible incompatibilitat i activitats susceptibles de produir ingressos econòmics i sobre béns i drets patrimonials dels membres electes, que tenen caràcter públic, o de l’accés al registre general d’entrada i sortida de documents, que és d'accés lliure per als ciutadans i, actualment també de tota la informació sotmesa a allò que la legislació de transparència anomena “publicitat activa”, és a dir, tota la informació que necessàriament s’ha de publicar al Portal de la Transparència.

És obvi que en tots aquests casos d’accés directe l'autèntica responsabilitat de la decisió recau en el personal al servei de l'entitat local que té al seu càrrec la documentació objecte de consulta, i totes les mediatitzacions polítiques d’aquesta obligació directa del personal local han estat contrarestades pel Tribunal Suprem, que va anul·lar una instrucció dictada per un alcalde, en la qual s’establia la necessitat d'una autorització prèvia de l'alcaldia en tots els supòsits perquè el personal municipal permetés als electes l'accés a la informació directa.

B. Informació sotmesa a petició i autorització

Llevat d'aquests supòsits, tal com s'estableix expressament en sentit contrari en els articles 14 i 15 del ROF, respecte de la legislació estatal, i per l'incís primer de l'apartat 3 de l’article 164 del TRLMC, en la resta de casos la sol·licitud d'informació està sotmesa a autorització. S'entén que l'autorització és acceptada per silenci administratiu si no es dicta cap resolució denegatòria expressa dins del termini establert legalment per resoldre, que, com ja hem comentat, en la legislació catalana és de 4 dies hàbils.

En aquest cas el procediment per autoritzar l’accés a la informació està regulat, en l'àmbit estatal, tant per l'article 77 de la LRBRL com per l'article 14 del ROF. Es limiten a establir que la resolució denegatòria d'aquest dret ha de ser motivada, a diferència del que fa la nostra legislació autonòmica, ja que en l'article 164 del TRLMC es desenvolupen i es detallen els requisits legals que s’han de complir perquè es denegui el dret d’accés a la informació, en exigir la concurrència dels requisits següents:

a. Motivació

Que, tal com estableix la legislació bàsica, la resolució denegatòria del dret ha de ser motivada, la qual cosa no és més que una conseqüència del que estableix l’article 35 de la PAC. En haver de ser motivada, s'ha de fer normalment per escrit, tot i que també és acceptable la decisió verbal manifestada davant el secretari o secretària, que a aquests efectes ha d'estendre una diligència d'aquesta circumstància perquè hi consti. Aquesta situació es donaria, per exemple, respecte de la resolució de peticions verbals d’accés a la informació materialitzades durant el decurs d’una sessió d’una comissió informativa, del ple o d’algun altre òrgan col·legiat. En aquest cas, l’acta és el document d’acreditació.

b. Motius taxats

Que aquesta denegació únicament es pot fundar en els motius següents:

• Que el coneixement o la difusió de la informació pugui vulnerar el dret constitucional a l'honor, a la intimitat personal o familiar o a la pròpia imatge.

Respecte d’aquest supòsit, tot i que resulta bastant problemàtic delimitar l'àmbit de protecció de la intimitat, de l'honor i de la pròpia imatge, hi ha supòsits evidents en la vida local, com succeeix, per exemple, amb molta informació municipal en matèria de sanitat i serveis socials, des del moment que per imperatiu del que disposen els articles 3.j i 61 de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública de Catalunya, l’autoritat sanitària té l’obligació de preservar la confidencialitat de les dades personals, i els registres sanitaris s’han de sotmetre a la normativa reguladora de protecció de dades de caràcter personal.

• Que es tracti de matèries afectades per la legislació general sobre secrets oficials –secret estadístic, secret informàtic, etc.- o per secret sumarial.

La nostra legislació no ens aporta cap detall més. Per tant, hem de recórrer al que disposi la legislació especial i/o sectorial, que, com la de protecció de dades personals, la de secret estadístic, la de sanitat i la d'altres de similars, pugui resultar aplicable per delimitar en cada cas, mitjançant una anàlisi casuística, l'abast d'aquest dret, que, encara que no pot vulnerar el dret constitucional a l'honor, a la intimitat personal o familiar o a la pròpia imatge de cap ciutadà, sí que pot afectar documents que continguin dades personals.

Efectivament, encara que resulta difícil extreure un criteri generalitzable a priori, sí que podem partir d'aquesta premissa, ja que el Tribunal Suprem ha reconegut un ampli dret dels electes locals a accedir a informació que, com el padró municipal d'habitants, conté dades personals, ja que considera que una interpretació formalista dels límits constitucionals al dret a la informació, derivada d'una visió expansiva del dret a la intimitat, podria impedir, en general, consultar un acord o una resolució que contingui dades nominatives.

Per tant, en podem deduir que, en cas de dubte, no només s'ha de fer una interpretació favorable al dret d'accés, sinó que, a més, a primera vista, el fet que la informació contingui dades personals no constitueix cap impediment per a l'accés.

A més, tenint en compte la doble legitimació que presenten els càrrecs electes per accedir a la informació pública i el caràcter supletori de la legislació de transparència, les limitacions d’accés derivades de la protecció necessària de dades regulades per la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals, han de partir de les determinacions generals contingudes en l'article 7. Segons aquesta legislació, en els supòsits en què la informació contingui dades personals, atès que concerneix persones físiques identificades o identificables, poden prevaler altres drets per sobre del d’accés a la informació que en justifiquin el condicionament, llevat que prèviament es dissociïn les dades personals, de manera que s’impedeixi la identificació de les persones afectades.

Partint d’aquesta idea central i de la interpretació conjunta de les dues legislacions, s’estableixen, a més d’aquest principi general, dues excepcions, de manera que quan es tracti d’informació que contingui dades personals l’òrgan competent per autoritzar-hi l’accés ha de distingir dos supòsits:

• Que es tracti de les següents dades personals especialment protegides (art. 7 de la LOPD):

• Dades que revelin la ideologia, l'afiliació sindical, la religió i les creences, llevat que el titular les hagi fet públiques prèviament.

• Dades que facin referència a l’origen racial, a la salut i a la vida sexual.

• Dades relatives a la comissió d’infraccions penals o administratives que no comportin una amonestació pública de l’infractor.

En aquests supòsits, si prèviament no es dissocien les dades personals, sols es pot autoritzar l’accés amb el consentiment exprés i per escrit de la persona afectada, o quan aquest accés de tercers estigui emparat per una llei.

La legislació de transparència catalana amplia o matisa aquests supòsits quan incorpora com a noves causes de denegació de l’accés la defensa dels drets dels menors d’edat, quan el coneixement o la divulgació de les dades pugui condicionar el lliure desenvolupament de la seva personalitat en el futur, o quan es vulneren la intimitat o els altres drets privats legítims.

• Que no es tracti de dades personals especialment protegides.

Quan no es tracti de dades personals especialment protegides i sempre que no hagi de prevaler la protecció de dades personals o altres drets protegits constitucionalment, la legislació de transparència estableix una regla general doble:

• La regla general de concessió de l’accés a la informació que contingui dades merament identificatives i relacionades amb l'organització, el funcionament o l'activitat pública de l’òrgan de què es tracti, com ara la informació relativa a les persones que integren la junta de govern, o els regidors o regidores que disposin de delegacions generals de l’alcaldia.

• La regla general de la ponderació prèvia i raonada necessària entre l’interès públic a divulgar la informació i els drets dels afectats titulars de les dades. En aquesta ponderació s'apliquen els criteris següents:

• El mínim perjudici a les persones afectades a partir dels terminis establerts en l’article 57 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol, que es refereix a terminis específics en relació amb la consulta de documents constitutius del patrimoni documental espanyol.

• La justificació dels sol·licitants de la seva petició en l’exercici d’un dret o en el fet que tinguin la condició d’investigadors i motivin l’accés amb fins científics, històrics o estadístics.

• El mínim perjudici dels drets de les persones afectades quan els documents únicament continguin dades merament identificatives d’elles

• La màxima garantia dels drets e les persones afectades en cas que les dades en puguin afectar la intimitat o la seguretat, o que es refereixin a menors d’edat.

A aquests criteris que cal tenir en compte per resoldre les peticions d’accés que continguin dades personals que no estiguin especialment protegides, la legislació de transparència catalana, entenc que com a complement dels que regula la legislació estatal, hi afegeix el temps transcorregut.

El que no és admissible, en cap cas, com s’ha intentat a vegades, és remetre els electes als períodes legals concernents als tràmits d’informació pública, ja que, com han declarat els tribunals, això comporta confondre un tràmit adreçat als ciutadans interessats en un procediment amb el dret d’informació que tenen els electes en la seva condició de legítims representants dels ciutadans.

Així, tots els membres electes de les entitats locals haurien de tenir accés directe a tota la informació de l'entitat, ja que si la informació es troba en algun dels supòsits que poden justificar la denegació de l'accés, pel fet d'afectar el dret a l’honor, a la intimitat personal o familiar o a la pròpia imatge, això també afectaria el president o presidenta i la resta d’electes locals que exerceixin competències delegades, especialment tenint en compte que els membres de la corporació han de respectar la confidencialitat de la informació a la qual tinguin accés per raó del càrrec.

En aquest sentit l’article 16.3 del ROF regula un deure de confidencialitat específic quan estableix que: "Els membres de les corporacions locals tenen el deure de guardar reserva en relació amb les informacions que els facilitin per fer possible el desenvolupament de la seva funció, singularment de les que han de servir d'antecedent per a decisions que encara es trobin pendents d'adoptar, així com per evitar la reproducció de la documentació que els puguin facilitar, en original o còpia, per al seu estudi."

I l’article 164.6 del TRLMC disposa que "Els membres de la corporació han de respectar la confidencialitat de la informació a què tenen accés per raó del càrrec si el fet de publicar-ho pot perjudicar els interessos de l’ens local o de tercers."

L’incompliment d’aquesta obligació pot ser susceptible de sanció per al president o presidenta de la corporació, mitjançant la imposició de les multes a les quals es refereix l’article 78.4 de la LRBRL, ja que comporta un incompliment de les seves obligacions o, fins i tot, és constitutiu del delicte de revelació de secrets tipificat pels articles 197 i següents del Codi penal.

La legislació bàsica estatal i el TRLMC no contenen cap determinació més, de manera que la regulació detalla la manera d'exercir el dret a la potestat normativa municipal, que es pot exercir i s'ha d'exercir a través del Reglament orgànic, almenys si es vol prescindir de la regulació restrictiva i detallada continguda en els articles 16.1 i 2 del ROF, que respecte de la manera concreta d'efectuar la consulta o l'examen de la informació, estableix el següent:

• La consulta general de qualsevol expedient o antecedent documental es pot dur a terme, o bé a l'arxiu general o a la dependència on es trobi, o bé mitjançant el lliurament dels documents o d'una còpia al membre de la corporació interessat, perquè els pugui examinar al despatx o a les sales reservades als membres de la corporació.

• En aquest cas, i a l'efecte del control administratiu oportú, la persona interessada ha de signar un avís de rebuda i té l'obligació de tornar-lo en un termini màxim de 48 hores, o abans, segons les necessitats del tràmit de l’expedient en qüestió.

• Els expedients, els llibres o la documentació no poden sortir en cap cas de la casa consistorial o de les dependències i les oficines locals corresponents.

• La consulta dels llibres d'actes i dels llibres de resolucions del president o presidenta s'han d'efectuar a l'arxiu o a la secretaria general.

• L'examen d'expedients sotmesos a sessió es pot fer únicament al lloc on es trobin a partir de la convocatòria.

Però sigui quin sigui el procediment que es determini en el Reglament orgànic, no ha de tenir mai per objecte dificultar aquest dret, sinó facilitar-lo. En aquest sentit, davant el silenci de la legislació catalana, la regulació d’aquest aspecte en el Reglament orgànic es podria inspirar en la legislació de transparència respecte del dret d’accés dels ciutadans, que, d'altra banda, és d’aplicació supletòria. S’hi estableixen els mecanismes següents en funció del sentit de la resolució:

• Resolucions estimatòries. En aquest cas s'ha de formalitzar l’accés, total o parcial, a la informació de manera gratuïta i immediata, en els termes següents:

• Si la informació ha estat publicada, la resolució s'ha de limitar a indicar al sol·licitant com hi pot accedir.

• Si la informació no ha estat publicada, s'ha de fer preferentment per via electrònica, llevat que no sigui possible o el sol·licitant hagi optat per un altre mitjà i de manera simultània a la notificació de la resolució estimatòria o, si no és possible, en un termini no superior a 10 dies a comptar de la notificació.

No obstant això, quan hi hagi hagut oposició de tercers, aquest accés no s'ha de fer efectiu fins que la resolució que ho autoritzi sigui ferma, pel fet d'haver transcorregut el termini per interposar el recurs contenciós administratiu sense que aquest s’hagi formalitzat, o fins que s’hagi dictat sentència, entenc que en primera instància, que resolgui el recurs contenciós administratiu interposat en el sentit de confirmar el dret d’accés.

Un cop obtingut l’accés a la informació, el tractament que se li doni restarà subjecte a la normativa de protecció de dades personals, és a dir, a la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.

• Resolucions desestimatòries. En aquest cas, a més d’indicar-ne els motius i, si s’escau, que la mera indicació de l’existència de la informació o no podria comportar una vulneració d’algun dels límits a l’accés, pot ser impugnat.

Els actes que resolguin les peticions d’accés són susceptibles dels recursos administratius establerts per la LPAC en els mateixos supòsits i condicions que la resta d’actes administratius locals que posen fi als procediments administratius.

Respecte d’aquesta qüestió, a Catalunya s’ha plantejat la viabilitat legal que, per aplicació supletòria de la legislació catalana de transparència, les resolucions de sol·licituds dels electes d’accés a la informació siguin susceptibles del règim d’impugnació especial establert en aquesta legislació, que permet interposar, potestativament, una reclamació administrativa davant d’un òrgan extern a l’Administració autora de l’acte que és nomenat per la Generalitat. De fet, aquest òrgan extern ha admès a tràmit aquestes reclamacions, encara que en aquests moments aquesta qüestió es troba pendent de resolució judicial, en haver estat impugnada per un ajuntament davant la jurisdicció contenciosa administrativa. Per tant, en el futur haurem de recórrer al que resolgui el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot i que, en la meva opinió, l’aplicació supletòria de la legislació de transparència catalana no s'hauria d’estendre a aquesta qüestió, ja que en aquest aspecte concret no crec que puguem mantenir que hi hagi cap llacuna legal.

C. Dret d'obtenció de còpies

Una de les manifestacions del dret dels membres electes locals a la informació, la constitueix el dret a obtenir còpies de determinats documents. De fet, l'article 16.1.a del ROF reconeix el dret a obtenir còpies en els casos d'accés lliure dels electes a la informació i en els supòsits en els quals sigui expressament autoritzat per la presidència de la junta de govern. D'això sembla que es desprèn que, llevat dels supòsits d'informació d'accés lliure, en la resta de casos el president o presidenta de l’entitat pot, discrecionalment, autoritzar o denegar l'expedició de còpies o fotocòpies, la qual cosa em sembla excessiu, sense cap mena de dubtes.

Així ho va entendre el Tribunal Suprem en assenyalar que:

"La referència genèrica a facilitar informació, pot i ha de comprendre l'expedició de còpies o fotocòpies, ja que si informar, d'acord amb el diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua, és 'assabentar, donar notícia d'una cosa', és clar que la millor forma, o una de les maneres d'informar, és donar còpia de l'escrit sobre el qual s'ha d'informar, com aquesta Sala ha declarat en la seva Sentència de 22 de novembre de 1989, en precisar que el lliurament de còpies és tan sols un dels mitjans a través dels quals els regidors poden obtenir informació."

Encara que aquest Tribunal va variar posteriorment la postura inicial, atès que en sentències posteriors s'entén que el dret d'informació contingut en l'article 23.2 de la CE no inclou com a contingut propi del dret fonamental el dret a obtenir còpies o fotocòpies, que tan sols es poden obtenir en els casos autoritzats legalment d'accés lliure dels regidors i regidores a la informació, o quan sigui autoritzat per la presidència de la junta de govern, d’aquestes sentències l’únic que es desprèn és que el dret de còpia no formaria part del nucli essencial del dret fonamental de participació política ni seria susceptible d’empara constitucional, però sí que constitueix un dret ordinari de l’electe o electa, que el pot defensar davant dels tribunals ordinaris.

No obstant això, a Catalunya no es planteja aquest problema, perquè l’article 164.5 del TRLMC reconeix explícitament als membres de la corporació el dret a obtenir una còpia de la documentació a la qual tenen accés, o bé en format paper o bé en el suport tècnic que permeti accedir a la informació requerida.

És una qüestió diferent la necessitat de limitar els abusos que es poden produir en l'exercici d'aquest dret, que ha donat lloc a molta jurisprudència, de la qual es poden extreure les conclusions següents:

• Concreció de la documentació

Excepte supòsits degudament justificats, les peticions de còpies o fotocòpies s'han de referir a documents concrets, a fi d’evitar situacions abusives susceptibles de paralitzar l'activitat municipal, i han de ser suficientment clares.

En canvi, aquest detall no és exigible quan es demana accedir a la informació en general, ja que, com va assenyalar el Tribunal Suprem en una sentència de l'any 1997 respecte d'una sol·licitud d'accés i examen de factures i manaments de pagament durant una legislatura, exigir més concreció en la petició dels documents que s'han d'examinar comportava condicionar l'exercici del dret constitucional de l'article 23.2 al criteri de l'alcaldia, atès que és indubtable que, per poder desenvolupar la seva funció de fiscalització i de control, era necessari tenir totes les dades, per després seleccionar-ne les que puguin ser útils per acomplir la funció encomanada als electes; sense que el fet que el nombre de documents que s'han d'examinar sigui voluminós no és obstacle per a això, ja que no impedeix la tasca de reconeixement i determinació de la citada documentació; de què es dedueix que aquesta concreció de la documentació s'ha d'interpretar en sentit ampli.

• Efectes paralitzadors dels serveis

La presumpta paralització dels serveis no és causa ni fonament suficient per a una resolució denegatòria del lliurament de còpies, ja que es pot efectuar de manera diferida en el temps, sense que, necessàriament, hagi de ser facilitada la documentació en bloc.

Aquesta circumstància s'ha de modular segons les característiques de l’Administració i dels mitjans materials i personals de què disposi i, a més de declarar-se en la resolució denegatòria, també s'ha de motivar, de manera que demostri la impossibilitat de facilitar la documentació d’una altra manera.

• El dret de còpia com a dret ordinari

Tot i que el dret de còpia no constitueix un dret fonamental, sinó ordinari, es considera vulnerat el dret fonamental de participació política quan de la situació es desprèn una clara voluntat d'impedir l'accés a la informació. En canvi, no es considera vulnerat quan es facilita de manera defectuosa o incompleta.

• Il·licitud penal de determinades conductes

Impedir o dificultar l’exercici d’aquest dret amb consciència de la il·licitud d’aquesta conducta pot donar lloc a cometre un delicte tipificat en l’article 542 del Codi penal, en impedir a les persones d'exercir els seus drets cívics reconeguts en la CE.

• Accés a expedients de selecció de personal

No es pot denegar l’accés d’un electe o electa a un expedient de selecció de personal basant-se en el fet que l’actuació de l’òrgan de selecció gaudeix de discrecionalitat tècnica per avaluar i en el fet que, per tant, no és susceptible de fiscalització, ja que aquest accés no representa una revisió de l’activitat de l’òrgan de selecció, sinó únicament conèixer com s’ha portat a efecte aquella qualificació, per si de cas hi ha hagut una infracció de les bases, la qual cosa sí que és susceptible d'una revisió, tot això en exercici de les funcions de fiscalització i control de l’acció de govern que tenen encomanades els membres de la corporació.